◊ El Blog de Lîtus ◊

___Avui, parlant amb la Mercè sobre sobiranies, federalismes i independències, m’he contagiat del virus de la política barata, i he pensat que havia de deixar anar tot el que m’ha amartellat les parets del cervell.

___Cada dia ens ofeguem enmig d’un mar de notícies sobre política: que si som o no som una nació; que si l’estatut català; que si Zapatero ha dit i no ha complert; que si condemnen als terroristes de l’11-M; que si el Lehendakari serà processat per parlar amb Batasuna, i un llarg etcètera... La majoria d’aquestes qüestions, no totes és cert, parlen, o són derivades, d’un problema social massa repetitiu: el nacionalisme, les unions, la força d’un país i d’un estat, la barreja de religió i política territorial.

___Com és habitual en aquest blog, ens farem els escèptics i farem una crítica social i preguntarem quina importància té tot això, en una societat com la nostra. Evidentment, aquesta pregunta té un parell de respostes immediates.
El concepte d’estat, de nació o de país, és una forma com una altra d’englobar-nos, de classificar-nos, d’organitzar-nos. Els governs, que són l’òrgan gestor de les persones a qui representen, són aquests estats, i per tant entenc que hi ha interessos entre persones, és a dir entre països, ja sigui per qüestions econòmiques, religioses, culturals o futbolístiques. No tot el món pensarà el mateix, ni tan sols els individus d’un mateix grup estaran sempre d’acord. Estic completament d’acord amb tot això, perquè la nostra societat es divideix així, i ho ha fet sempre, la pregunta que jo plantejava va més enllà. He preguntat quina importància té, en una societat com la nostra, el fet de que jo digui que sóc català i tu diguis que ets espanyol. Hem de ser tan susceptibles quan el representant del govern basc parli amb uns senyors d’un partit polític en concret (sigui el que sigui)?
La importància radica en el fet d’estar subjugats als desitjos dels Mass Media. No farem demagògia ni serem tan hipòcrites com per dir que totes les picabaralles que es s’han creat dins l’estat espanyol han estat causades pels medis de comunicació, perquè no és cert, però ja sabem que quan una cosa surt al diari en portada, serà tema de conversa a l’oficina, al cafè del barri i a l’autobús. Un cas exemplar que evidencia el que dic, és el de la famosíssima Maddie, una gran pantomima.

___La qüestió és que en aquest present, un present situat geogràficament en un país del primer món, no ho oblidem, estem bombardejats per un munt d’informació. Els telenotícies ens inunden amb atacs terroristes, i disputes de dos governants estúpids dia rere dia. Ara m’agradaria centrar-me aquelles disputes entre nacionalismes, que tan sovint veiem a les pàgines de política dels diaris. Com ja sabeu, Catalunya i el País Basc, són dues grans forces nacionals oposades a l’espanyolisme, però en cap dels tres bàndols, sembla haver-hi lloc pels no nacionalistes (evident). No em considero una persona catalanista ni nacionalista en absolut, i encara menys independentista. Defensaré l’ús del català i participaré en l’obertura de la cultura catalana al món, no propiciaré l’ús del castellà a Catalunya perquè a mi m’agrada la llengua catalana. Però compte, això no vol dir que no m’agradi la llengua castellana. De fet, si algú em preguntés quina de les dues llengües prefereixo, no sabria respondre’l amb fermesa, perquè ara mateix totes dues m’enriqueixen per igual. El que sí que és cert, és que n’hi ha una que no s’usa tan com jo (i altra gent) voldria. El català és una llengua tan potent i rica com el castellà, el que succeeix és que a la majoria de llocs de Catalunya no s’usa. Per què? L’argument que s’acostuma a usar és que el català no és una llengua oficial, un argument totalment erroni. A mi se me’n refot que la llengua catalana no estigui reconeguda a la constitució, perquè és una cosa que no pertoca gestionar a l’estat. No li pertoca al polític, decidir quina llengua s’ha de fer servir. El que sí forma part de les seves competències és impulsar una o altra llengua, per crear una equanimitat entre ambdues, i aquí és on el català té les de perdre. Quan els senyors de Telemadrid feien demagògia dient que el castellà era una llengua discriminada, era per no aturar-se a passejar pels carrers de Barcelona, ni de l’Hospitalet, ni de Premià de Mar, ni d’Igualada, ni de cap altre ciutat o poble català.

___L’eminència indiscriminada del castellà arreu de Catalunya és un fet indiscutible, igual que ho és el fet de que hi ha gent que es defineixen catalans, perquè és la seva nació. La nació la formen persones, no estats, que se senten d’un mateix lloc i que comparteixen una mateixa cultura. És un fet purament sociològic que cap govern pot negar, de la mateixa manera que cap home ni dona poden negar-li a ningú el fet de pertànyer a una nació, sigui catalana, sigui basca o sigui galaicoportuguesa. Pertànyer a una nació és una decisió personal. I a més, és perfectament factible viure a Catalunya i sentir-se espanyol, de la mateixa manera que es pot viure a Berlin i també sentir-se’n. El nacionalisme implica el desig de formar part d’un grup de persones, que defensen el mateix que tu, que tenen els mateixos interessos. Hauríem de plantejar-nos si realment tenen cabuda dins el nostre món, fer manifestacions sota el lema “Som una nació”. Tampoc crec que tingui cabuda l’article de l’Estatut que deia que som una nació; ni a l’estatut ni als preliminars. Perquè l’Estatut d’autonomia és un text governamental, i per tant l’únic que pot pretendre acollir són les voluntats del poble català com a regió del mapa. D’altra banda, l’argument espanyolista que diu que si som “catalans” no podem ser espanyols està infundada. Una persona pot sentir els colors de les banderes que vulgui, no són cap contracte d’exclusivitat. Es pot ser del Barça i de l’Espanyol, i també poden viure junts sota el mateix sostre un blaugrana i un periquito.

___I ara, estimats lectors, ve quan destrosso les meves pròpies teories. Ara ve quan em pregunto a mi i a vosaltres, què canvia definint-se nacionalista o no. Quina importància té per al nostre entorn el fet de sentir-se d’un país. Canvia la forma de viure? Canvia la forma de ser, vers els altres? No, no canvia res, simplement t’arrela més a una terra que potser acaba enfangada. El problema de tots els nacionalismes, és que deixen de ser simples sentiments, per passar a convertir-se en qüestions d’estat.











Comentaris tancats.
Tots els comentaris estan moderats per l'administrador del Blog

Lîtus © 2007. Aquest blog (Lîtus Blog, LB vers 1.0) ha estat creat per Carles Araguz. El contingut i el codi d'aquest blog estan sota una Llicència Creative Commons (2.5 by-nc-sa).
Contacta amb mi: Lîtus mail